Són moltes les sortides, els paisatges, els somriures i les abraçades

Com a grup hem caminat, suat, cantat i ens hem queixat. Alguna vegada ens hem cremat pel sol i d’altres ens ha plogut a bots i barrals. Recordem algú que la neu el va agafar amb sandàlies i a d’altres que l’aigua del riu es ficà per dintre de les botes.

Tenim moltes coses pendents i algunes ja fetes. Ens queda fer junts la Pica d’Estats, la sortida per trobar orquídies, els estanys de les Bulloses… i algunes paelles. De comptabilitzades tenim el Canigó, el Puigsacalm, les escletxes de l’Euga, la canal de Sant Jeroni… i algunes paelles. Al final, els nens i nenes del començament s’han fet grans i altres hem perdut cabells i salut però continuem trobant-nos mes a mes.

Sovint a les travesses s’escolten queixes i renecs però en molts moments hi ha una exclamació d’alegria, d’eufòria. L’emoció de veure una vall, d’assolir un cim, d’arribar a un mirador que ens deixa sense paraules. També hem tingut por de no acabar a temps alguna excursió o de fer una sortida “per treure el gos a passejar”. I sempre estem amb la preocupació de no repetir llocs però amb la prudència de no fer molts kilòmetres en cotxe, que potser ens maregem.

De tot plegat el que queda és el temps compartit, la necessitat de sortir a la natura, de conèixer-la i gaudir-la, i perquè no, de convidar a d’altres a apropar-s’hi.

Així per un dia canviem el ritme de vida, deixem enrere el nostre barri, la nostra ciutat i fem de la muntanya casa nostre, un espai que ens regala el cor.

1 de maig de 2020

Entrades relacionades

Deixa un comentari