Amb la promesa de l’aigua • Maite Doñágueda Ayala

Amb la promesa de l’aigua • Maite Doñágueda Ayala

Menuda i discreta, la veureu a les tardes, sempre implicada en la seva feina d’acompanyament a joves de l’Ateneu. La Maite Doñágueda, guanyadora del concurs literari Confitura de la Biblioteca Fort Pienc, ens deixa descobrir un xic del seu immens món interior, amb aquest evocador poema que fa un recorregut metafòric per un espai que va de la vida a la mort.

Enhorabona, Maite!

 

AMB LA PROMESA A L’AIGUA

Les abraçades deixaren de penedir-se
de l’ús abusiu que fèiem abans-d’ahir
ens hem fet tantes.
Vaig mesurar el temps a partir de l’existència de la flor.

Absorbits des de la boca
amb la impietat contundent dels esdeveniments tràgics. Els nostres costums
assoliren l’obsolescència programada
tot transcorre en un instant.
Però vaig voler mesurar l’espai on la vida de la flor
creà una narrativa
que diluïa el límit salvatge de l’ésser que roman dins i fora.
Els dies quiets com el got d’aigua en espera de la terra.

El meu caos era l’ordre de la flor
que no es lamenta, no té por ni culpa de la por.
No ha d’enfilar l’agulla
al drap que metamorfosa, prenent com a model fotografies antigues
de boques cobertes
que no havia vist mai.
La seva absència d’individualitat
és la flor i és totes les flors
fou el meu error universal.
Foren les vides del costat que descorrien el teló
i els plors que travessaven les parets
a les nits on hi havia silenci. Les últimes nits de silenci
que recordarem a la ciutat.

Vaig mesurar el temps
que feia des de la guerra i la grip. I la flor,
que era la néta
a la memòria l’empremta de cicatrius i sequeres
va romandre amb el got d’aigua.

Els costums,
que eren tan feixucs, reduïren a la mínima expressió els barrots del balcó
on les mans s’aferraven com el filòsof que parla de llibertat.

Vaig mesurar
els paràgrafs desendreçats
que la flor va escriure a la terra,
la narrativa de la seva veu simple.
Les filles de color taronja s’obriren sense esperar el moment perfecte
ni decaure en veure emmusteir els pètals morts. El seu amor
transcendí el pugó del més gran neguit
quan vam veure a un balcó buit
els homes amb escafandre. I a nosaltres, emmudits i amb els ulls oberts,
tal com ho fem ara sota el llençol.

Vaig mesurar el temps emmirallada en el verd opac de les fulles
i en les mirades dels veïns
una germanor antiga i fugaç
i escrivia sobre la terra, com si la finestra amb reixes
d’un barri empobrit fos el jardí gegant de la sàvia.

Addicta a l’ostracisme i a l’exili, el primer aire de la muntanya
em va deixar ferides a la pell
i alguns pètals morts
on la flor,
en espera de la terra,
vivia amb la promesa de l’aigua.

Aquesta obra ha rebut el Premi del I concurs literari Confitura: literaTURA en CONFInament de la Biblioteca Fort Pienc

Clara, Roger i Andrea (2020)

Entrades relacionades

2 Comentaris

  1. Mª. Antonia Riera Folchoctubre 23, 2020 en 1:26 pm · Respondre

    Felicitats Maite. Un premi molt i molt merescut. Me ha agradat moltíssim. Realment es molt bonic. Un peto

  2. Maite Doñágueda Ayalaoctubre 23, 2020 en 6:43 pm · Respondre

    Moltes gràcies, Maria Antònia!!! Rebo amb molt de carinyo la teva felicitació. Una forta abraçada i que aviat ens veiem!

Deixa un comentari